Resum de la 3a passejada del grup de patrimoni de L’Hospitalet: Barri de Santa Eulàlia

Diumenge 28 de gener vam dur a terme la tercera passejada fotogràfica (segona que fem pel barri de Santa Eulàlia) per recollir nova informació sobre el Patrimoni local. La segona passejada havia estat pel barri de La Florida.

Vam participar prop de 50 persones i durant les dues hores que va durar l’activitat vam passar per:

Plaça Pius XII
Carrer Unió
Carrer Buenos Aires
Carrer Aprestadora
Carrer Blas Fernández de Lirola
Carrer Transversal

Us fem un resum de les aportacions recollides durant la passejada i us adjuntem una mostra de fotografies.

Aquest itinerari el vam anar decidint entre tots, en funció dels llocs que vam voler visitar i sobre els que vam voler parlar.

Com comença a ser habitual van ser moltes les dades aportades per tots els participants i va tornar a resultar molt enriquidor poder recollir tanta informació sobre la història de Santa Eulàlia. Algunes dades tenen relació només amb el barri de Santa Eulàlia, però altres també ajuden a entendre molts aspectes de la Ciutat de l’Hospitalet.

A continuació intento fer un resum de tot el que ha anat apareixent, lligant les dades per llocs o pels temes que -a parer meu- agrupen les aportacions fetes per tots els assistents. Perdoneu les imprecisions i aviseu si hi ha errades.

Tot i que algunes dades recollides podrien no ser estrictament sobre patrimoni, les he inclòs –igual que als resums de les altres passejades- perquè indirectament guarden relació i han aparegut durant la passejada.

Iniciem la passejada-fotogràfica a la Plaça Pius XII. En aquest punt un dels assistents mostra interès a conèixer l’origen de l’IES Santa Eulàlia (C.O.P.E.M.) i un altre assistent ens explica que és el primer centre d’ensenyament secundari de la ciutat (Centro Oficial de Patronato Enseñanza Media). Va ser inaugurat el 1958 i queda descartat que hagi estat mai una presó, malgrat que la distribució que presenta l’espai interior al voltant d’un petit pati ho pogués fer pensar.

Des de la plaça Pius XII mirem cap a l’Avda. Carrilet i algú recorda quan des d’aquest lloc es veia el Carrilet, destacant una dada curiosa: aquest pas del traçat del Carrilet (pas de la barrera del Carrer Comerç) acumula el record de suïcidis de Catalunya. Sembla que era un lloc on el tren no anava massa ràpid i era fàcil calcular el moment de saltar a la via. Barreres, vies, mur que impedia travessar les vies… tot ha desaparegut. L’únic testimoni proper, a més del nom de l’Avinguda, és l’espai on estava ubicada una de les casetes del vigilant. Aquest petit espai en forma de triangle és encara entre els edificis que hi ha a la cantonada entre Avda. Carrilet i Castelao.

Enfilem pel carrer Unió i comentem un detall que ja va aparèixer a l’anterior passejada: l’espai que hi ha entre l’escola Casal dels Àngels i la Fundació Santa Eulàlia correspon a l’espai per on va una de les petites séquies del Canal de la Infanta. Aquest espai entre edificis també és visible entre els edificis d’enfront (numeració senar). Destaquem la importància que va tenir el Canal de la Infanta en tot el desenvolupament de la nostra ciutat, gràcies al fet que va fer arribar l’aigua del Riu Llobregat fins a Montjuïc i, al llarg del seu recorregut, anava ramificant-se en forma de séquies permetent regar les nostres terres. Bona part del traçat dels nostres carrers coincideix amb la forma de les séquies del canal: les feixes es van convertir en solars i es van traçar carrers a sobre les séquies que van acabar convertides en una part de l’actual xarxa de clavegueram.
Un segment original del Canal de la Infanta al barri de Santa Eulàlia és visible al carrer Ramon i Cajal. Cal enfilar-se per un mur d’1,5 metres d’alçada aproximadament que ens situa, entre vegetació, al costat d’una reixa. Aquesta reixa es troba a la paret oest de l’edifici de les Cotxeres del Metro i a través de la reixa es veu el Canal.

Al carrer Unió algú explica que l’actual Fundació Santa Eulàlia ocupa un edifici que havia estat una fàbrica d’ulleres. Una mostra més de les indústries que van formar part del paisatge del barri.

Pujant pel carrer Unió una altra persona comenta que, a l’espai que ara ocupa la Plaça Milagros Consarnau, va haver-hi el que va ser el darrer camp de conreu del barri, que era dit el camp de la Bruixa o Ca la Bruixa. La Bruixa era una pagesa que tenia la parada al carrer Anselm Clavé (crec que van dir al número 42). Alguna persona ens va fer veure que bruixa, fa anys, no tenia les connotacions negatives actuals. Bruixa era una persona que ajudava els altres gràcies als seus coneixements (plantes remeieres, ajudava a donar a llum, etc.)

Al carrer Unió 26-30, cantonada amb Buenos Aires, hi havia una fàbrica de Conserves que finalment es va fraccionar i es va convertir en un conjunt d’empreses. La xemeneia va romandre però finalment la van fer enderrocar perquè era torta i perillava caure. Actualment hi ha un bloc d’habitatges.

Arribats a la cruïlla d’Unió amb Buenos aires, abans de parar atenció al lloc on va ser durant quasi 100 anys la seu de la Cooperativa del Respeto Mutuo, parem atenció a la banda esquerra. No pugem cap a Santa Eulàlia, però mirant cap allà apareix informació relacionada amb la part alta del Carrer Buenos Aires.

D’una banda es comenta que en aquest tros de carrer es troba l’edifici on va néixer la santaeulalienca Núria Espert. Per cert, pel que alguna persona va comentar a propòsit de quin seria el lloc on va fer la seva primera actuació, sembla que va ser aquí -al mateix carrer on va néixer- cosa gens estranya havent-hi un teatret. El seu debut hauria estat al teatret de la Cooperativa El Respeto Mutuo recitant “La Pubilleta”, segons recorda haver sentit més d’una vegada algun dels assistents.

A tocar de l’edifici on va néixer Núria Espert –on trobem una modesta placa identificant-ho- trobem un edifici que forma part del catàleg d’edificis protegits al PEPPA. És l’edifici de les Caves Avida. Si bé ara és un magatzem distribuïdor de caves, altre temps va ser una fàbrica d’olis. Algú ens explica una anècdota molt interessant: en època de necessitats degudes a la guerra, sabent que aquest edifici (Olis Canaletes) tenia dins dos dipòsits excavats a terra molt grans plens d’oli, algunes persones el van assaltar i van agafar oli amb una galleda. Aquesta apropiació va durar un temps, i sembla que durant aquest temps una persona va caure a un dels dipòsits però no queda clar quan ni com va sortir.

Altra dada molt interessant està situada al carrer Santa Eulàlia, just a l’altura de Buenos Aires. Molts assistents recorden quan a Santa Eulàlia 42 (actualment hi ha un basar) hi havia un lloc de culte cristià predecessor de l’Església de Sant Isidre, crec recordar que van dir fins al 1946. Recorden que fa anys hi havia uns habitatges a aquesta alçada del carrer i que darrere dels habitatges hi havia una nau que era el lloc de trobada. Perquè us feu una idea, era un conjunt d’habitatges contigus amb entrada des del carrer Santa Eulàlia, amb magatzem a baix i amb habitatge al pis superior, que tenien unes escales que baixaven al pati de darrere. Darrere d’aquests patis hi havia feta una nau, de l’ample de 3 o 4 habitatges, que era el lloc de trobada. Posteriorment es va aixecar l’església de St. Isidre.

Altra dada que aporta llum a un dubte que arrosseguem des d’abans de la primera sortida: l’origen del cap de cavall que hi ha encastat a la façana de Buenos Aires. Tot i que a la primera passejada es va dir que el cap de cavall servia per a indicar que allà es trobava el ferrer, aquesta vegada es va explicar per part d’unes quantes persones –una d’elles qui va viure allà fa anys- que el cavall servia per a indicar que s’hi venia alfals. No descarten que també es ferrés cavalls anteriorment, però no creuen que fos l’activitat principal del comerç. Tenint en compte que el carrer Buenos Aires és el primer carrer que es va obrir perpendicular al carrer Santa eulàlia, i que just dóna al pont que travessava el carrilet per anar cap a la Bordeta, sembla raonable que –sent un pas obligat per carruatges de tota mena- hi hagués al mateix carrer un comerç de venda d’alfals per als animals. Molts recorden dir-ne la Casa dels de la Palla o la Casa del Noi de l’Ufals [Ufals és com sovint es pronuncia Alfals a molts indrets] També van comentar que on sembla que sí hi havia un ferrer era a la carretera de Santa Eulàlia, més o menys davant d’on estaven els autocars Julià, que ferrava els cavalls allà mateix però que també ho feia a domicili.

(fins aquí la informació aportada sobre Santa Eulàlia i la part de Buenos Aires que no vam trepitjar: Lloc de culte, Habitatge Núria Espert, Cap de Cavall i Olis Canaletes).

Des de la cantonada d’Unió amb Buenos Aires tombem a la dreta i ens situem davant d’on havia estat la Cooperativa del Respeto Mutuo. Una persona que va ser membre de la Cooperativa ens va donar molta informació sobre el que va ser una cooperativa de referència no només al barri, sinó a tot Catalunya. La cooperativa va ser fundada el 1910 i l’edifici on tenia la seu era de 1914. Actualment l’edifici ja no hi és perquè va ser enderrocat fa pocs anys. Aquest fet suposa una pèrdua patrimonial de primer ordre tant pel que suposa arquitectònicament com pel que aquesta cooperativa te a veure amb la vida social del barri, l’adquisició de productes, la dinamització econòmica, etc.
A banda d’aspectes generals sobre la cooperativa i el que van suposar tot els seus anys d’història pel barri –ens comenten que per altra banda s’està recollint informació sobre la Cooperativa que desitgem poder compartir un dia- us comento algunes anècdotes que van explicar sobre la Cooperativa i que segurament no són gaire conegudes.

Era habitual que quan els obrers cobraven El Semanal (el salari) moltes dones anessin a la Cooperativa i el canviessin per moneda de la Cooperativa. Això tenia certs avantatges per a les famílies: permetia adquirir productes allà mateix de manera avantatjosa i assegurava que els diners no eren gastats en alcohol o altres productes que no es podien adquirir a la cooperativa.

Les monedes de la Cooperativa tenien un foradet en mig. Sembla que podria ser per facilitar el seu retorn a la Cooperativa una vegada havien estat canviades per pa o altres productes a les botigues que tenien acord amb la cooperativa. El foradet permetia enfilar-les i facilitar que el tresorer les recollís de les botigues i les retornés a la cooperativa per tornar a ser fetes servir.

La porta de la Cooperativa i la caixa forta tenien originalment tres panys. Sembla que aquest disseny servia perquè les portes només poguessin obrir-se si eren presents el president, el secretari i el tresorer, simultàniament. S’ha d’entendre que allà dins hi havia molta teca i altres productes de valor.

Baixem pel carrer Buenos Aires fins a arribar a Avda. Carrilet. Des d’allà es veu l’Església de St. Isidre. Abans, al costat , hi havia hagut la fàbrica de Bàscules Cal Ansó, una de les dues fàbriques de bàscules del barri. També, sembla que al costat de l’església, hi havia una finca de la família de Santiago Rusiñol, més o menys al costat de la caserna de Lepanto. Aquesta hauria estat la torre d’esbarjo de la família on, en èpoques posteriors, van acabar vivint els sotsoficials.

Veient l’Avinguda Carrilet molts recorden el pas del Carrilet. Un membre de l’Associació d’Amics del Ferrocarril ens recorda que podem fer una visita a la seva seu-museu i que fan activitats durant tot l’any. [Podrem tractar-ho a la pròxima reunió].

Continuem pel carrer Aprestadora i algú explica una història relacionada amb l’actual residència Prytanis. Una de les darreres llicències de construcció que es van donar al final del franquisme va ser la que va permetre edificar els blocs de Gran Via Centre. Els constructors van condensar la volumetria fent alts blocs, deixant espai lliure que necessàriament havia de ser dedicat a equipaments pel barri. Un d’aquests espais, a més del parc de l’Alhambra, va ser l’espai que ara ocupa la residència Prytanis per a gent gran. Aquest espai va estar a punt de ser convertit en un Casino (un gran casino dels de jugar a la ruleta) de no haver estat reivindicat pels veïns del barri. Gràcies a les mobilitzacions i a fer una asseguda veïnal (1977-78 aprox) que va aturar la carretera de Santa Eulàlia, es va aconseguir aturar el tràmit i recuperar l’espai per a equipament veïnal. El Casino primitiu del barri, com el que hi ha a molts pobles actualment, era més un lloc de trobada que no un gran espai d’apostes. Inicialment havia estat a General Prim (Can Tòfol) i després va passar a Jacint Verdaguer (actualitat)

Des d’aquí ens posem en camí cap al Castell de la Pepa. Durant el trajecte algú explica que a l’actual Residencial Cosmos havia hagut una gran fàbrica de mantes i que fa molts anys -quan la fàbrica de la Pepsi era a la Granvia, on posteriorment va ser la Mecalux- era habitual que regalessin vals per poder prendre un refresc de franc als establiments del barri.

Passem pel que havia estat el Bar Frontón. Alguns recorden haver jugat a frontó a la seva pista. Dempeus a l’espai que va ser ocupat per la pista i recordant tot el que ha estat enderrocat, ens preguntem quins edificis d’aquesta part del barri salvaríem, ara que encara som a temps. Alguns dels que comentem, pel seu valor, són: Casa Juan, Forn Cabré, Montferri i Castell de la Pepa. Altre edifici desconegut del barri que cal protegir, a l’altra banda de la carretera de Santa Eulàlia, és la casa gran de Cavall Bernat.

Entre alguns assistents apareix el record del Cine Constelación, a l’actual cantonada d’Aprestadora amb General Prim. Aquest espai era el particular “paral·lel del barri”. Aquí es podia veure dues pel·lícules seguides i després oferien varietés. Alguns recorden haver vist Juanito Valderrama i Antonio Molina als seus darrers anys d’actuacions. Era un espai on podia anar tota la família i portar el menjar de casa per passar tota una tarda entretinguda.

Al carrer Aprestadora també trobem la porta d’una casa enderrocada que només manté part de la façana. Era la vaqueria on molts havien comprat llet (Aprestadora 73). Recorden que s’hi podia anar amb la lletera a comprar o que, si calia, també portaven la llet a casa.

A la part alta de Blas Fernández Lirola estava la Fàbrica del licor Calisay.

Baixant per Blas Fernández Lirola entrem uns metres al carrer Transversal per comentar un parell de dades. Una és la bodega que hi havia al número 43 on alguns assistents havien anat a comprar fa molts anys. L’altra és el cap de cavall de ferro a la façana, del que encara no sabem la història. Amb aquest ja van dos caps de cavall al barri, un de pedra i altre de ferro.

Abans d’arribar al castell de la Pepa recordem la Tintoreria que hi ha al número 66, de la que se’n feia càrrec el Sr. Ojeda. Recorden quan tot el terrat era ple de robes tenyides eixugant-se i com per penjar-la havien de fer servir uns pals per anar-les pujant. S’ha de tenir present que abans la roba es tenyia molt més que ara, de manera que la tintoreria era un negoci més estès. Especialment per motius de dol era habitual que es fessin tenyir de negre abrics, jerseis, vestits, etc.

Recollim tot seguit dades que han aparegut en diferents moments sobre els llocs on els santaeulaliencs adquirien combustibles i altres productes:

Carbó i llenya al carrer Blas Fernéndez Lirola, 48 (Botiga Vilaginés)
Carbó al Carrer Santa Eulàlia 87
El Poste de Petroli es trobava al carrer Santa Eulàlia 36-40
El Petroli també es podia comprar a Carrosseries Novell, a Santa Eulàlia amb Riera Blanca
El Carbó també es comprava a La Carbonera, Castelao 30 aprox.

El Gel es podia comprar al Carrer Comerç

Davant del Castell de la Pepa, la néta d’una de les dues persones que van tenir la idea de construir-lo quan eren petits (en Tomàs Martínez i en Blas Fernández) ens explica la història del Castell i aclareix alguns dubtes que van aparèixer.

Breument la història és aquesta:

Tomàs i Blas, que era llibreter, decideixen fer un castell. Amb el temps comencen a adquirir pedra i la guarden al solar que tenen. Finalment inicien la construcció el 1934 i la finalitzen al 1945. Tomàs abandona el projecte abans de finalitzar-lo i és Blas qui ho acaba. Blas li posa el nom de la seva estimada dona: la Pepa. Aquesta parella va tenir un fill però, per decisió de la família, acorden cedir-li el castell a l’ajuntament. Només demanen que els deixin viure allà fins que morin. L’ajuntament accepta i en homenatge li posa el nom de Blas Fernández Lirola al carrer.
Aquest edifici va ser la seu de l’Escola OSCUS (Obra Social y Cultural Sopeña), on molts veïns i veïnes van fer formació professional. Posteriorment va ser magatzem municipal. I actualment es troba sense ús i no forma part del catàleg d’edificis protegits. L’ajuntament ja va dir que el manteniment d’aquest edifici no és prioritari i això vol dir que, en cas de no fer-se res, acabarà degradant-se.

Durant els anys que va funcionar l’escola hi havia un cor, on alguns estudiants cantaven. Aquest cor tenia un himne que els infants cantaven per acomiadar els soldats quan marxaven. Creiem que podrem recuperar la lletra de l’himne i, si estem de sort, la música també. Una de les assistents a la passejada el cantava i ens el farà arribar.

Fins aquí el resum. Adjunto fotos que una assistent va portar de casa i que ens va deixar copiar (mireu-les amb calma a veure si identifiqueu els espais) També algunes fotos a color que vam fer durant l’itinerari.

Gràcies a tots els assistents i a les assistentes que han protagonitzat les explicacions que tots hem rebut i que ens han permès conèixer i estimar una miqueta més el barri de Santa Eulàlia i la nostra Ciutat.

Salutacions,

Cristóbal Ortega
Club Muntanyenc

 

Galeria d’imatges de la passejada pel barri de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat